Em dic Joanna. Sóc una dona soltera de 54 anys. Des de petita, la meva vida ha estat una lluita per la supervivència. Al principi, només emocionalment, més tard també materialment. Mai em vaig rendir i no vaig perdre l'esperança ni la motivació. Malauradament, va arribar el dia que vaig emmalaltir d'una depressió greu i completament resistent als fàrmacs. Com que no podia comptar amb l'ajuda de la meva família i els medicaments no ajudaven, em vaig enfonsar en una completa impotència durant 9 anys. Moltes vegades vaig voler treure'm la vida, però aquella petita espurna d'esperança que tot aniria bé sempre guanyava. Finalment, vaig sortir de la depressió i vaig poder viure i actuar de nou. Tanmateix, aquells anys de malaltia, en què sovint no podia ocupar-me ni tan sols del més bàsic, van resultar estar plens de conseqüències... A causa de les accions dels meus familiars, vaig perdre el meu pis. Va arribar el dia que em vaig veure obligada a fer les maletes per les coses més necessàries i anar a un refugi per a persones sense llar. Va començar el malson, un dels més grans de la meva vida. Sortir del sensellarisme és molt difícil, no sé si és possible per a persones com jo. Tanmateix, finalment vaig trobar una feina que em permetia llogar un petit estudi pel meu compte. Malauradament, vaig perdre la feina i, a causa de la meva edat, no vaig poder trobar-ne una de nova que fos prou estable i ben remunerada per continuar llogant l'estudi. Vaig començar a anar a treballar a l'estranger, amb l'esperança que uns ingressos més alts finalment em permetessin tornar a posar-me dempeus. Vaig treballar físicament tota la meva vida i aquesta era l'única feina que podia acceptar. Tanmateix, van passar els anys i problemes de salut cada cop més molestos em van fer perdre la feina. Els estàndards laborals en aquests llocs són molt alts i s'adapten a les capacitats dels joves. Em vaig adonar que ja no tenia la més mínima possibilitat de guanyar prou diners per comprar ni tan sols l'estudi més petit. Una hipoteca, com podeu endevinar, està completament descartada. Miro el futur amb una por creixent... Tinc por que arribi el dia en què em veig obligat a tornar a un refugi per a persones sense llar i viure-hi els meus dies. Aquest pensament m'espanta. Per això demano a la gent de bon cor... Ajudeu-me a recuperar l'esperança. Ajudeu-me a superar la por al pànic davant la idea d'una vellesa sense llar... Vosaltres, bona gent, sou la meva última esperança...

Us desitjo a tots un futur feliç i a aquells que vulguin contribuir, fins i tot amb una petita quantitat, a complir el meu somni de tenir les meves pròpies quatre parets, us agraeixo per endavant de tot cor.