Mai no vaig pensar que hauria d'escriure una cosa així.

Aquests hivernacles no són només unes estructures cremades. Són la feina del meu avi i del meu pare, dècades d'esforç, matinades, sacrificis i amor per la terra.

L'incendi ens ha deixat una imatge que encara costa de creure: ferro doblegat per la calor, la nau destrossada, maquinària perduda i un lloc que sempre va ser verd convertit en negre.

El meu pare té 68 anys i diu que ja no té forces per tornar a començar de zero. I ho entenc. Però em sap greu pensar que tot el que van aixecar amb tant d'esforç pugui desaparèixer per sempre.

Avui he anat a arreplegar les poques plantes que han sobreviscut. Les portava als braços i no vaig poder evitar plorar. Perquè cada planta salvada era un record, una part de la nostra història que el foc no va aconseguir endur-se.

No solc demanar ajuda. No ho he fet mai. Però avui sí que la demano.

Demano que no ens oblidin quan les càmeres s'apaguin. Que les administracions, les ajudes i qui pugui donar un cop de mà mirin també les petites explotacions familiars que han quedat arrasades.

No volem compassió. Volem una oportunitat per salvar almenys una part del que van construir el meu avi i el meu pare, reconstruir la nau, el tancat i conservar la finca perquè aquest llegat no acabi entre les cendres.

Si podeu compartir aquest missatge, gràcies de cor.

Perquè el verd es va tornar negre en unes hores, però encara vull creure que algun dia tornarà a ser verd una altra vegada. 🌱❤️