En una petita habitació, dèbilment il·luminada pels raigs d'una posta de sol tardana, em miro les mans tremoloses. Els metges em van dir que el temps que em queda es mesura en mesos, no en anys. Ja no sento ràbia, només un desig ardent: veure Egipte, la terra sobre la qual havia llegit des de petita, entre les pàgines polsegoses dels llibres sobre piràmides, faraons i déus.

Amb els meus últims estalvis i l'ajuda d'uns amics, vaig aconseguir reservar un viatge curt. Quan l'avió va baixar sobre el desert i el Nil va aparèixer com una cinta verda a través de les sorres daurades, els meus ulls es van omplir de llàgrimes. No podia creure que el meu somni s'estigués fent realitat.

L'endemà, a la posta de sol, em vaig aturar davant de les Piràmides de Gizeh. El vent portava l'olor de sorra i història. Em vaig asseure, recolzant l'esquena contra una pedra mil·lenària. Al meu voltant, els turistes feien fotos, però jo simplement vaig tancar els ulls, sentint com el temps s'estirava. Jo era allà, dret davant l'eternitat, i per un moment la malaltia ja no importava.

En el càlid silenci del desert, vaig xiuxiuejar: «Ara puc marxar en pau». I vaig somriure, perquè el meu somni s'havia complert.